Un pescador

Els espais en els quals practico la pesca són més aviat freds, però rics en minerals, fet que afavoreix l’ecosistema vegetal i de diferents espècies. Abans de quedar-me en una posició fixa i llançar la mosca, m’aturo un moment i calculo el radi de possibilitats per agafar un peix o no. Aleshores, succeeix un fet curiós que la de la canya i la meva són la mateixa espera i que, sovint, quan la meva atenció flaqueja o miro a un altre costat, sembla ser que un peix es llençarà a la mosca i jo arribaré tard per fixar l'ham. Miro la mosca atentament per veure quan el peix pica – i llavors actuo. La línia s'endureix, el joc de la pesca comença i el temps s'atura.

​

Shore, S. (Any). Epíleg. En Uncommon Places

​

*

​

Aquella última nit tenia insomni, estava acalorada. Vaig sortir, aleshores, a fer una volta pel camí de ronda en direcció a Cala Canyelles. Sorpresa de veure tantes estrelles, el mar estava enfosquit, gairebé del color del cel: semblaven fondre's, finalment, però allà surava la línia que sempre els està separant. L'aigua i el vent feien el seu bronzit, i al cap d'una estona va passar un vaixell amb la vela estesa mentre Roses tremolava en la llunyania. Recordo que un moment vaig pensar: “Com pot ser que no sàpiga gairebé res d'això? Ni del mar, ni del cel, ni de com aquest vaixell està flotant o d'aquesta llum que s'encén i s'apaga... De sobte alguna cosa em va picar i de nou la roda de preguntes: “Com és possible que no sàpiga res, absolutament res d'aquest animal que ha entrat en mi, que ni tan sols en sàpiga el nom, l'espècie, o simplement què és?”. Vaig seguir caminant i, enmig dels pins, si alçava la vista, hi havia més estrelles —aquella nit no deixaven d'esclatar entre les branques, diminutes i inconcebibles, des del més, més anterior—. Aleshores vaig arribar a un cartell que deia “Privat” i així va acabar el meu rampell.

​

I així va ser quan en tornar una altra vegada a Barcelona me'n vaig anar a buscar un fil conductor que donés cabuda a les preguntes de la nit anterior en el camí de ronda. Vaig baixar a l'estació de Barcelona Sants i allà, just a l'altre costat de la plaça de Països Catalans, vaig anar a veure el parc de l'Espanya Industrial. El parc en si manca de perspectives, fugues i recorreguts, tal com es conceben els parcs del s. XIX, per així optar per perspectives fraccionades i múltiples, en comptes de polaritzades.

 

Vaig fotografiar les 9 torres-far que custodien l'espai obert.