Un far. La cristal·lització d'una idea inicial
Els buits i els plecs en les imatges de Naomi Kawase i Jonas Mekas
1-4 corresponen als quatre primers fotogrames de As I Was Moving Ahead Occasionally I Saw Brief Glimpses of Beauty i 5-6 corresponen als darrers.
Sense conèixer l'avanç del projecte, auguro que aquests fotogrames actuaran com l'epifania del projecte, aquell recurs literari proposat per James Joyce per a provocar en l'obra un instant d'emoció absoluta en el qual se sintetitza l'essència del relat.
La dolçor dels cirerers rosats, el cant de les merles de fons i la llum del sol que banya l'escena amb tons daurats ens indiquen, aquí, el començament de la primavera del 1994, mentre que, a l'altra banda de la finestra, al mateix temps que una mà atrapa el present, l'altra queda aferrada a un solstici d’hivern perdut.
Les imatges recentment descrites pertanyen a Katatsumori (1994), un curtdocumental de la directora japonesa Naomi Kawase, que retrata el desig de capturar els gestos mínims -o microgestos- permeables al pas del temps, des de la percepció del nostre entorn fins a la nostra participació en ell, mitjançant el tacte o l’autoretrat: la pràctica de veure’s a si mateix.
*
Un fotograma de Katatsumori (1994), de Naomi Kawase. Naomi (en contrallum) acaricia la mosquitera de la seva finestra, resseguint la figura de la seva àvia amb els dits.
"Conforme avançava, de tant en tant veia breus esclats de bellesa”. A l’igual que una guspira de poesia fugaç, així dona forma al títol de l’obra capital -en majúscules- del cineasta lituà Jonas Mekas. Diaris filmats, escriptures-diari, diaris... el fet que no hi hagi una expressió concreta que les defineixi és, potser, la raó per la qual les seves peces aconsegueixen una gravitació inqüestionable. Ja sigui una pel·lícula, un tovalló de paper o les butxaques d’una jaqueta, la idea mekasiana d’arxiu no només s’atribueix als seus propis diaris, fotografies i pel·lícules, sinó també a la recol·lecció de tota mena d’ephemera com a prova irrefutable del seu pas per la Terra. El seu tarannà li va permetre registrar aquells glimpses sobre la marxa i acumular-los mitjançant suports que en el seu moment tenia a l’abast i que, sovint, li cabien al palmell de la seva mà, com bé explica el fotògraf Yamamoto Masao en les pàgines preliminars del seu fotollibre Small Things in Silence. El llibre, com un calaix de sastre, conté una sèrie d’instants capturats al vol entre l’univers interior i exterior; el sòl i el subsol; la memòria i l’oblit, que genera un espai invisible on tan sols els fantasmes el poden viure i travessar.