Elogi del temps absent
[...] la meva imaginació, que era el meu únic òrgan vital per gaudir de la bellesa,
no podia aplicar-se a ella [la realitat] en virtut de la llei inevitable
que vol que no es pugui imaginar més que el que està absent.
Marcel Proust, "El temps retrobat".
«El que Proust va iniciar lúdicament s'ha convertit en una seriositat que de veritat et deixa sense alè. Qui alguna vegada ha començat a obrir el ventall del record sempre es troba amb nous segments, noves barnilles per desplegar; cap imatge li és satisfactòria, ja que reconeix que podria desplegar-la de nou, una vegada més; només en els plecs veu el veritable, perquè en ells s'oculta aquella imatge, aquell gust, aquella sensació per la qual hem obert i desplegat tot el que es dóna en aquest desplegament; i la memòria passa de seguida del petit al molt petit, del molt petit al minúscul, i el que troba en aquests microcosmos es va fent més fort, més potent. Tal és el joc mortal en el qual Proust es va embarcar i per al qual difícilment trobarà més consumidors que camarades hagi ambicionat».
Benjamin, W (1993). "Imaginación y sociedad. Iluminaciones". Madrid: Taurus Ediciones.